LA REINAIXENÇA A VALENCIA

La Renaixença és un moviment cultural valencià del segle XIX. El seu nom sorgeix de la voluntat de fer renàixer el valencià com a llengua literària i de cultura després de segles de diglòssia respecte del castellà (període anomenat genèricament Decadència). És paral·lel a altres similars, com el Rexurdimento galego.

Els orígens: Etapa incial (1830-1859)

Els orígens sobre la Renaixença al País Valencià s’han centrat en la discussió de considerar la Renaixença o bé com una filla o una conseqüència de la Renaixença a Catalunya, o bé com un moviment nascut autòcton.

Joan Fuster el 1956 afirma que "La Renaixença valenciana será un fillol de la Renaixença del Principat, i no, com Ros i Galiana podien fer preveure, una prolongació del moviment local setcentista innervat pels clàssics.Opinió, però, força categòrica que el mateix Fuster sembla evitar en el seu famós llibre Nosaltres, els valencians i que finalment matisa el 1973 on apunta el coneixement dels clàssics i les propostes de dignificació del Valencià anteriors a la meitat del segle XVIII.

Sanchis Guarner per la seua banda, considera que l’origen de la Renaixença valenciana està motivat en gran part per l'arribada de Marià Aguiló com a cap de la biblioteca universitària, qui va engrescar dos joves estudiants de Dret: Teodor Llorente i Vicent Wenceslau Querol a escriure versos en vernacle

Estudis recents de Vicent Simbor Roig (professor de la Universitat de València)confirmen que la Renaixença valenciana va ser un moviment nascut autònom, amb una etapa inicial de 1830 a 1859, l'any de la incorporació i immediat cabdillatge de Teodor Llorente, que enceta una nova etapa: l'etapa de la maduresa.
Simbor assenyala una sèrie de precedents que que suposen un fil conductor sense interrupcions des de finals del XVIll, fins a la consagració de la Renaixença, el 1859. Aquests precedents s’estenen des de les apologies i reivindicacions de la llengua del segle XVIII: Joan Baptista Escorigüela, Manuel Joaquim Sanelo o Marc Antoni d'Orellana, i arriben al segle XIX tot manifestant-se en els dos sectors renaixencistes: el sector culte i el sector populista.

D’una banda, en el sector culte trobem un moviment progressivament creixent. D’entre totes les manifestacions Vicent Simbor en destaca :

- El 1830 trobem el poema «En los dies del nostre Rey Fernando», aparegut el 30 de maig al «Diario de Valencia», obra d'un Antoni M. Peyrolon
- El 1831 el liberal Vicent Salvà escriu el poema «Lo somni»
- El 1840 veuen la llum pública els dos primers poemes de Tomás Villarroya «Canzó. Per a el Álbum de la Senyora Antonia de Montenegro» i «Canzó. A la mort del pintor valencià D. Antoni Cabana»
- El 1844 Pasqual Pérez i Rodríguez publica el poema dedicat a «A Sa Majestat la Reina Donya Maria Cristina», i Josep Joaquim Agulló publica “el Fèix”
- El 1852 Josep M. Bonilla publica un poema extraordinari, atés que, fa servir un model de llengua equilibrat entre el “llemosí” cultista i la llengua castellanitzada dels populistes
- El 1855 Amb motiu del quart aniversari de la canonització de sant Vicent Ferrer els poetes valenciana acorden formar una Corona poética on el català té una presència rellevant.
- El 1857, veuen la llum pública les primeres poesies «llemosines» de Llorente
- El 1859 Llorente participa en dos actes poètics amb obra seua en català

D’altra banda, en el sector populista Vicent Simbor destaca:
- L'aparició de la premsa satírica entre la qual destaca «El Mole», «La Donsayna», «El Tabalet» i «El Sueco»
- L'aparició dels «llibrets de falla», iniciats per Blai Bellver i Tomàs l'any 1850.
- El sorgiment i auge del sainet, encetat per Josep Bernat i Baldoví, que el 1845 escriu dos sainets - “El Virgo de Visanteta” i “El Alcalde de Favara o El parlar bé no consta un pacho”

Els treballs lexicográfics: Lluís Lamarca (Ensayo de un diccionario valenciano-castellano, de 1839. Ignasi Vidal (Catálogo de las aves de la Albufera de Valencia, de 1851. Josep Escrig (Diccionario valenciano-castellano) de 1851.

Etapa de plenitud (1859-1909)
Seguint Vicent Simbor el 1859 se celebra el primer certamen poètic i el primer èxit de Llorente, tothom coincideix a establir aquesta data com a inici de l’etapa de plenitud de la Renaixença valenciana. Quant a la data de finalització hi ha diversitat d’opinions. Així hom estableix el 1893, mort de Constantí Llombart. O el 1902, any en què el Vicepresident de Lo Rat Penat pronuncia el discurs titulat De Regionalisme i Valentinicultura que incita, per fi, a la implicació política dels renaixencistes. O el 1904, fundació de l’entitat política València Nova que es proposa forjar una Solidaritat Valenciana a l’estil de la catalana. O el 1909 any de l’esposició regional i en què Llorente és coronat com a poeta oficial de València i vitorejat als crits de “Visca la llengua valenciana!”, “Visca València Lliure!” que foren contestats per la comitiva oficial al crit de “Viva Valencia española!”

En aquesta etapa de plenitud distingim dos moments diferent: un primer, de 1859 a 1874, dominat per Llorente i el seu grup conservador; i un segon, de 1874 a 1909, en què s’incorpora Constantí Llombart i el seu grup progressista.

Lideratge de Llorente i el seu grup conservador (1859-1874)
A partir de la celebració del certamen poétic en commemoració del IV centenari de la mort d'Ausiás March (el 1859), la Reinaxença al País Valencíá entra una nova etapa hegemonitzada per un nou grue d'escriptors que s'incorporen al moviment renaixencista a partir de la década dels cinquanta i que reconeixen en Teodor Llorente com a líder. A banda el mateix Teodor Llorente, es tracta de Vicent W. Querol, Jacint Labaila, Rafael Ferrer i Bigné I Félix Pizcueta.
És a partir d’aquest moment que la Renaixença valenciana assumeix un programa concret contolat per un líder i els seus seguidors. Per poder assolir els seus objectius els renaixencistes compten amb el control de diversos poriòdics (“La Opinión” i “Las Provicias” en mans de Llorente) i amb tot el poder de la classe dirigent. No obstant això, aquest poder no va ser en la pràctica usat per a res que no fos la desvirtuació de la mateixa Renaixença: el grup llorentí li marcà unes pautes que l'havien de conduir irremeiablement a l'anihilació. Tampoc els escriptors de la premsa política i satírica ni els sainetistes (Eduard Escalante, Francesc Palanca i Roca, Joaquim Balader, Antoni Roig i Civera, Francesc Tordera i Lledó, Lluís Gonzaga Llorente i de las Casas, Juli Puig, Gaietà Salelles i Cardona, Josep Roman, Josep Merelo i Enric Pérez Ferrandis) es plantejaren ser una possible alternativa, ja que mai sentiren que les seues obres en català formaren part d’aquella Renaixença proclamada per Llorente, més aviat ambdós grups es menyspreaven.

La característica més important dels renaixencistes liderats per Llorente és l’apolitisme del moviment, és a dir Llorente i els seus consideren que les seues tertúlies no havien de desbordar els límits de l’entreteniment.. El grup dirigent de la Renaixença valenciana tenia ja des de bon començament forjada la seua ideologia «apolítica», semblant a la doctrina del Felibrige occità. Per això fan una crítica ferotge als renaixencistes catalans per la seua pretesa reivindicació política En aquest sentit l’any 1865 Teodor Llorente publica al Calendari Català el poema «Als poetes de Catalunya»:

Mes no vullgau que tornen de nou los antics segles,
puix morts estan per sempre los Jaumes i Borrells;
en los seus fets gloriosos busquem lliçons i regles,
i en compte de plorar-los tornem-se dignes d'ells.
Dels venerats sepulcres no remogam les cendres;
deixem dins d'ells l'espasa, que el temps ja rovellà;
i oixcam, perqué tal volta més clars deixen entendre's
allí los sants oracles del dia de demà.
Lo ceptre i la diadema perderes, Barcelona;
mes no plores, ¡oh pàtria!, l'immerescut afront:
deixa que el riu dels segles s'emporte una corona
que estreta vui seria per a ton noble front.
Víctor Balaguer contestà d’aquesta manera els atacs rebuts des de València: «Si hi ha alguna aspiració política en ells [els poetes catalans], com tem lo señor Llorente, mentras sia aspiració de progrés, noble, entusiasta, generosa, gloriosa, patriótica, fraternal, bona ha d'ésser per forsa. No condemni sa tendència ni la moteixe de política ab desdenyosa frase. Polítich és també, al cap y al fi, lo mateix señor Llorente.»

D’aquesta manera es palesen les discrepàncies entre els renaixencistes del Nord i del Sud que amb el temps augmenten. Segons Vicent Simbor “el grup llorentí, com a representant de la classe dirigent valenciana, agrícola i mercantil, havia de defensar els seus interessos econòmics, que xocaven tant amb els de la burgesia industrial catalana. Com deia Joan Reglà, els renaixencistes valencians es debatien en la «contradicció entre la história -la qual l'agermanava a Catalunya- i les seues estructures socioeconòmiques -que la hi oposaven»

Tot plegat, la renaixença llorentina esdevé una tertúlia de quatre amics, que cada vegada més s’allunya del poble, el qual assistia a les representacions dels sainets, però desconeixia les poesies llemosinistes. Açò és precisament el que el grup progressista de Llombart ententarà endreçar.
L'aparició de Constantí Llombart i el seu grup progressista (1874-1909)

L’aparició de Constantí Llombart dóna un tomb a la Renaixença valenciana per la seua tasca d’ajuntar i cohesionar primer el grup populista o progressista, i posteriorment als dos grups: el conservador de Llorente i el seu grup progressista. En efecte, el 1874 Llombart trau al carrer la revista «Lo Rat-Penat: Calendari llemosí», la primera revista valenciana cultural escrita en català (molt diferent de les anteriors i coetànies revistes satiríques i polítiques) i més important encara, actuà de primer nucli catalitzador dels renaixencistes valencians. la revista era elaborada amb les col•laboracions dels escriptors del Pais Valenciá, Catalunya i les Illes. Posar en práctica des de València una revista amo concepció cultural de Països Catalans era ja un bon símptoma que la situació començava a canviar. Al voltant d’aquesta revista hi aglutina els integrants del grup progressista: Josep M. Puig Torralva, Josep Bodria i Roig, Josep F. Sanmartín i Aguirre, Antoni Palanca i Hueso, Víctor Iranzo i Simon, Lluís Cebrián Mezquita, Ricard, Francesc Barber i Bas i Ramon Andrés Cabrelles. Tots ells, a diferència del grup conservador-llorentí, eren d’estracció social humil i el valencià era la llengua quatidiana de relació familiar i social.
Una vegada articulat aquest grup progessista calia vertebrar els dos grups existents: el conservador de Llorentí i el progressista de Lombart. Amb aquesta intenció funda Llombart Lo Rat Penat el 31 de juliol de 1878.

Prompte es produiren les primeres col•licions entre ambdós grups, ja que, els uns feien proclames en favor de l’oficialitat de la llengua o de la recuperació de les institucions pròpies, i els altres s’escandalitzaven. Per tal d’aturar les aventures “separatistes” i “irresponsable”, el grup conservador va organitzar una mena de “colp d’estat” i arrabassà el poder de Lo Rat-Penat. A partir d’aquest moment la “societat d’amadors de les glòries valencianes” esdevé una societat al servei espanyolista al servei de la classe dirigent, fins al punt que el mateix Llombart la critica:
De totes maneres Lo Rat-Penat significà -per fi!- l'aparició d'un moviment organitzat amb un local i unes metes a guanyar, teòricament l'èxit de la Renaixença. Va ser, d'altra banda, un gran revulsiu per a la pausada vida cultural valenciana

La situació era, doncs, insostenible. Les discrepàncies entre els dos grups provoquen que Llombart intentara fundar una nova societat a mitjan década dels vuitanta: l’Oronella . Finalment Josep M. Puig Torralva, Ramon Andrés Cabrelles, Lluís Cebrian Mezquita i altres membres del grup progressista dirigit per Llombart, en companyia d'altres joves valencianistes funden la societat València Nova, a la qual s'apunta dos anys després, i n'és elegit president, el mateix Faustí Barberà, metge prestigiós i respectat. Naixia, des del punt de vista polític, una nova etapa: la del valencianisme polític.

La problemàtica de la llengua
Malgrat que ningú no posa en dubte la unitat de la llengua de valencians, catalans, balears cap dels dos grups, ni llorentins ni llombartians, gosa referir-se a ella amb el nom de “català” o “llengua catalana”, els membres d’ambdós grups fan servir indistintament: «llemosí», «provincial», «regional», «nostre dialecte» , «valencià» o «llengua valenciana». L'única excepció a la regla fou Querol, que titulà de «Rimes catalanes» un recull de poemes que publica el 1877.
Mentre que al Principat els renaixencistes catalans trenquen amb el bilingüisme i fan servir únicament el català, al País Valencià cap dels dos grups renaixencistes, gosen bandejar el castellà, com tampoc s’atreveixen a demanar la cooficialitat del valencià, caldrà l’arribada del valencianisme polític amb la Declaració Valencianista de 1918 per plantejar solucions més realistes per a la supervivència del català.

Seguint Vicent Simbor, l’úncia diferència entre ambdós grups «radica en l'esforç sincer del grup de Llombart -encara que de plantejament insuficient- per recuperar la llengua i l'escassa contribució del grup cultista a un recuperament auténtic d'aquesta. Els primers volien, però no sabien o no podien; els segons, cal admetre que, a desgrat d'algun crit poètic, en realitat no volien». Com a proves de la preocupació sincera del grup llombartià per la normalització del valencià valdrien obres com: la publicació per part de Llombart i Ramon Andrés Cabrelles de l'edició augmentada del diccionari d'Escrig el 1887, la História gramatical de la llengua llemosino-valenciana de Puig i Torralva el 1883, el Diccionario general valenciano-castellano (1891) de Joaquim Martí Gadea, i el Vocabulario valenciano-castellano. El más completo de los publicados hasta el día (1900).
Quant a la codificació de la llengua, haurem d’esperar a principis del segle XX per poder abodar-la.

Balanç de la Renaixença
De la Renaixença valenciana, Joan Fuster, destaca, en primer lloc, el seu felibrisme, és a dir, l'actitud merament literària sense l’aspiració d’aprofitar el moviment per a reivindicar aspectes lingüístics i nacionals. Fuster ho explica per la manca d'un empelt progressista de la Renaixença valenciana, i per la manca d’industrialització del País.
D’altra banda Fuster ens parla de la juxtaposició d'elements culturals castellans i catalans, fins al punt de qualifiacar la cultura valenciana de “cultura satèl•lit” respecte del castellà.
Finalment Fuster assenyala la “noble i emocionant lliçó” dels renaixencistes: el fet que malgrat les facilitats que el castellà els brindava per una “tossuda afirmació patriòtica feren servir la llengua pròpia i natural. Aquells hòmens, segons Fuster, ens mereixen tot els nostres respectes, atés que “millor o pitjor, van respondre al problema del moment, i a ells devem la possibilitat d'estar, nosaltres, escriptors i poetes valencians d'avui, en el lloc on estem”