LA RENAIXENÇA CATALANA

La Renaixença és un moviment cultural català del segle XIX. El seu nom sorgeix de la voluntat de fer renéixer el català com a llengua literària i de cultura després de segles de diglòssia respecte al castellà (període anomenat genèricament Decadència). És paral·lel a altres similars, com el Rexurdimento galego.

Concepte

Sovint s'ha discutit l'oportunitat del terme Renaixença perquè comporta el seu antecessor, la Decadència; s'ha proposat la necessitat d'aprofundir en l'estudi d'aquesta mal anomenada Decadència; d'altra banda s'ha negat que sigui entesa com una època i se subratlla que és un moviment cultural que disposa d'estímuls inicials a la dècada compresa entre 1830 i 1840, però que es desenvolupa entre 1840 i 1880. Cada cop és més evident la urgència d'establir el moment en què s'empra de manera sistemàtica el mot Renaixença.
Els conceptes de llengua i pàtria queden equiparats per Herder en el romanticisme alemany. La Renaixença és consolida a l'entorn d'una burgesia culta que troba en el romanticisme un interès pel propi passat. És reivindica un passat gloriós durant la formació de les diferents nacions europees, a l'edat mitjana. En el transcurs del moviment que coneixem com Renaixença, s'utilitza poc aquest terme davant Renaixement, referint-se a la llengua, a la literatura i a la pàtria. El primer cop que hi ha constància de l'ús del terme és quan Pere de Rosselló realitza un discurs com a secretari dels Jocs Florals de 1869. El 1871, es fundà la revista quinzenal La Renaixensa, però en els seus articles es continua emprant el mot Renaixement per a referir-se a la pàtria i a les lletres catalanes.

Renaixença és el període literari que va des del final de la Decadència fins al Modernisme, emmarcat per un moviment cultural i de conscienciació nacionalista més ampli ( abasta totes les manifestacions culturals), sorgit dins la burgesia arran de les transformacions provocades per la Revolució industrial. La Renaixença s'identifica clarament amb el redreçament cultural català i, sobretot, amb la recuperació de la seva llengua.

<<>>.
Context històric

L'absolutisme tindrà el darrer dels seus episodis durant el regnat d'Isabel II. Els conflictes se succeeixen durant tot el segle XIX. Les tres guerres carlines, els fets de 1835 amb la primera crema massiva de convents, la insurrecció de la Ciutat Comtal vers Espartero i la revolta de la Jamància, el 1843, en són els episodis més tràgics. Fou el preludi del nacionalisme que es va fer visible a finals del segle XIX

(Mort de Guifré el Pelós. Seguint el que diu la llegenda Claudi Lorenzale pinta el moment en què Carles II exten els seus dits en l'escut de Guifré I, creant l'escut d'armes de la Corona d'Aragó. )

Característiques

L'estil de la Renaixença és proper al Romanticisme europeu, amb predomini dels sentiments, l'exaltació patriòtica i els temes històrics. La llengua emprada barreja cultismes i neologismes amb mots de la cultura popular

Objectius

La Renaixença s'identifica amb el redreçament cultural català i, sobretot, amb la recuperació de la seva llengua. El programa de la Renaixença pretén, sobretot, la plena identificació entre llengua i pàtria.Perquè la burgesia acabi conscienciant-se, el moviment reivindica aquests punts:
La descoberta i divulgació dels clàssics grecollatins i de tota la literatura de tradició oral
La creació de la literatura catalana ( en qualsevol gènere), conduïda per una llengua normativitzada

La creació d'institucions noves que empenyin la nova dinàmica literària (editorials, premsa…) i el reforçament de les institucions ja existents ( Reial Acadèmia de les Bones Lletres de Barcelona…)
Etapes de la Renaixença

La llengua catalana mai no havia perdut el seu ús social, però dos factors podien amenaçar la continuïtat del català com a llengua vehicular. El primer fou l'abandó de les classe benestants de la llengua catalana com a llengua per a la cultura, feia més d'un segle que no era una llengua oficial. El segon la imminent voluntat estatal d'universalitzar alfabetització.
Els períodes que segueixen a continuació reflecteixen la realitat del principat. A València el fenomen de la Renaixença és més dissipat per manca d'una burgesia que el sustenti. A les illes cal destacar la figura de Marià Aguiló.
Antecedents
El sentiment de catalanitat està molt afeblit després de la Guerra del Francès, a causa del suport a l'Estat que ha fet fora l'invasor, però hi ha dos noms que constaten no només l'ús de la llengua catalana, sinó la persistència d'aquest sentiment de catalanitat: Antoni Puig i Blanch i Josep Pau Ballot.

Josep Pau Ballot escriu la Gramatica y apología de la llengua cathalana entre 1810 i 1813. Aquesta obra és realitzada amb intenció patriòtica, divulgadora i incitadora a l'ús del català.
Antoni Puig i Blanch escriu Les Comunitats de Castella el 1823. En aquesta obra podem trobar recursos i tòpics de la poesia de la Renaixença com l'ús del vers alexandrí, l'exaltació de la llengua o la commemoració de combats heròics. Una altra obra d'Antoni Puig que cal destacar és Observaciones sobre la lengua catalana que comenta la Gramàtica de Josep Pau Ballot. Finalment cal esmentar que Antoni Puig ajuda a Josep Melcior a realitzar la traducció del Nou Testament el 1832.
Hi ha altres noms destacats, però la seva feina laboriosa pertany al dia a dia, i quedarà reflectida passats uns anys. Aquest és el cas dels germans Fèlix i Ignasi Torres i Amat i l'historiador Bofarull.
La tasca dels dos germans erudits la fa visible Fèlix, qui el 1819 veu com s'inaugura la Biblioteca d'autors catalans i el 1836 es publica el Diccionari d'escriptors catalans.
Bofarull realitza una tasca ingent de classificació de l'Arxiu de la Corona d'Aragó.

La diglòssia (1833 - 1859)


En aquesta etapa es consoliden les editorials catalanes i valencianes; a voltes, amb seu a Madrid. La llengua catalana disposa de manifestacions de caràcter popular, com obres de teatre, goigs i col·loquis, però la burgesia adopta el costum aristòcrata d'escriure en castellà. La majoria de la literatura és de temàtica catalana, però s'escriu en castellà. Es promulga la Llei Moyano, de 1857, que estableix l'obligatorietat de l'ensenyament primari. Cal interpretar aquí alfabetització com a sinònim de castellanització.

1833: Publicació del poema Oda a la pàtria de Bonaventura Carles Aribau
Del febrer de 1839 al novembre de 1840, Joaquim Rubió i Ors publicà dinou poemes al Diario de Barcelona. Aquests s'aplegaren en una recopilació de poemes, Lo Gayté del Llobregat. El pròleg és considerat una fita de la Renaixença i fins i tot el manifest.
1841: Publicació d'un poema del valencià Tomàs Villarroya
1844: Publicació d'un llibret de versos del valencià Teodor Llorente
1851: Antoni Bofarull i Víctor Balaguer realitzen escrits a la premsa impulsant la restauració dels Jocs Florals
1858: Publicació de l'antologia poètica Los trobadors Nous, d'Antoni Bofarull
1859: Publicació de l'antologia poètica Los trobadors Moderns, de Víctor Balaguer
1859: Primer any que s'organitzen els Jocs Florals

Els Jocs Florals (1859 - 1877)


La capçalera de La Renaixensa fou dissenyada per Lluís Domènech i Montaner el 1880. Conjuga l'escut de Catalunya amb l'au Fènix. ->

El moviment literari s'articula al voltant dels Jocs Florals. En aquest marc es manifesten posicions diferenciades respecte al model de llengua. Els Jocs aglutinen participants d'ideologies contraposades. La majoria d'obres són d'escassa qualitat fins que aquest període es tanca amb el triomf d'Àngel Guimerà i Jacint Verdaguer als Jocs Florals. Guimerà és considerat mestre en Gai Saber i Verdaguer obté el premi especial del jurat amb el poema L'Atlàntida.
El sentiment de recuperació nacional no és només de les classes benestants sinó que també ho és de les classes obreres. Aquestes articulen una trama d'associacions culturals per tot el principat. Entre d'altres es fundaren l'Ateneu Català de la Classe Obrera a Barcelona l'any 1861 o l'Ateneu Igualadí de la Classe Obrera l'any 1863. S'inicià també la profusió de societats corals formades per obrers com la La Fraternitat fundada per Anselm Clavé l'any 1850. L'any 1867 hi havia 106 societat corals.

Es consolida un públic que consumeix premsa en català. Coincidint amb la Restauració, l'objecte de la premsa en català ja no només serà la literatura sinó que també ho serà la política. Les revistes satíriques de petjada anticlerical tindran una gran repercussió com La Campana de Gràcia.

1862, publicació d'una novel·la en català L'orfeneta de Menargues d'Antoni Bofarull
1865, es fundà la revista anual Calendari Català per Pelagi Briz
1868, es fundà el periòdic literari Lo Gai Saber per Pelagi Briz
1869, es funda el periòdic La Gresca, a Santiago de Cuba
1871, es fundà la revista conservadoran i de tiratge quinzenal La Renaixensa per Pere Aldavert i Àngel Guimerà
1871, es fundà el setmanari La Gramalla la seva redacció està formada bàsicament per membres de La Jove Catalunya
1872, creació de l'Ateneu Barcelonès